En el context de la guerra europea dels trenta anys, va
esclatar a Catalunya una revolta contra la Corona hispànica. Les seves
principals causes van ser la presència de tropes castellanes en territori
català, lleves i impostos per a la guerra i les noves imposicions fiscals que
contravenien les lleis catalanes agreujat tot això pel malestar camperol. Malgrat que la guerra contra França ja havia finalitzat, les tropes castellanes
del Comte-Duc d'Olivares romanien en territori del Principat sol·licitant
lleves i allotjaments, saquejant poblacions i violant els drets històrics catalans.
Veient els catalans que no aconseguien revertir la situació per la via política
i diplomàtica, el diputat general pel braç militar en la Generalitat, Francesc
de Tamarit es va negar a seguir col·laborant amb les tropes castellanes i va
deixar de facilitar les lleves i allotjaments, fet que va motivar la seva
detenció. La detenció d'un representant de la principal institució política
catalana va ser el detonant de la revolta de milers de catalans del Principal que
van entrar a Barcelona el 22 de maig de 1640 alliberant a Tamarit i a altres
representants polítics catalans. A aquesta revolta, de l'anomenat Corpus de
Sang, i al conflicte generat durant els anys seguents se li coneix com la
guerra dels segadors.
El 7 de juny de 1640 el sometent de Sant Celoni de Blanes i grups de pagesos de la Catalunya interior inicien la revolta en Sant Andreu del Palomar sota la bandera del Sant Crist de la seva parròquia , entrant a Barcelona i nomenant virrei a Enric III d'Empúries i iniciant converses amb els francesos buscant protecció militar en el desigual conflicte que enfrontava a les tropes populars catalanes amb l'exèrcit de la poderosa Monarquia Hispànica amb la que habien dcidit no reconeixer-se degut a les impsicions i humiliacions cap a les tradicionals institucions i costums catalanes.
En el mes de setembre les tropes de Felip IV ocupen Tortosa iniciant des d'aquesta plaça l'avanç cap a Barcelona trobant fortes resistències en els llocs del Perelló, Coll de Balaguer i L'Hospitalet de l'Infant.
Durant aquest avanç felipista es produeix precisament l'oblidada i heroica gesta de la defensa de Cambrils transcorreguda entre els dies 13 i 16 de desembre. A l'interior de les seves muralles els patriotes catalans dirigits pel baró de Rocafort, Antoni d’Armengol, el sergent major de la vila Carles Bertrolà, i el governador del Camp de Tarragona, Jacint Vilosa, van resistir durant set dies fent front sense armes ni peces d'artilleria a unes tropes numerica i militarment superiors. Durant el setge es va produir una càrrega de voluntaris catalans des de la porta principal que va ser repel·lida mitjançant l'artilleria realista en la qual van caure tres-cents catalans.
Finalment, els catalans assetjats van pactar la seva rendició i van sortir desarmats de la ciutat tal com s'havia convingut però els pactes i la paraula donada no van ser respectats pels vencedors i la represàlia va ser terrible. Al voltant de sis-centes persones entre voluntaris i veïns de Cambrils, desarmades i rendides, van ser assassinades a les portes de la ciutat per les tropes de la Corona malgrat haver promès respectar la vida dels vençuts. A més, els tres caps militars de la plaça, batlle i jurats van ser jutjats aquest mateix dia i condemnats a morir per garrot vil. Al matí següent la ciutat va clarejar amb tot el perímetre de la muralla envoltat per centenars de persones amb càrrecs públics i renom a la ciutat penjats, aquest mateix dia la ciutat va ser saquejada per les tropes felipistes i la muralla enderrocada.
A partir d'aquest moment, les autoritats catalanes, conscients que no era fiable establir pactes, acords o concòrdies amb la Corona van iniciar converses amb França i retirant la seva pertinença a la Monarquia Hispànica en considerar contravingudes i violades les lleis jurades pels reis. Aquesta situació no va canviar fins que en 1644 quan Felipe IV va accedir a tornar a jurar i respectar les constitucions catalanes. No obstant això, aquest conflicte va tenir un trist i costós final per al poble català, al ser-li amputada una important part del seu territori i lliurada a França segons el Tractat de Pirineus, tractat que a més va ser violat i incomplit així mateix per la Corona francesa que va prohibir parlar català en tot el territori.
El nostre record quan es complen 372 anys de la gesta dels herois i patriotes catalans de Cambrils. Que el seu sacrifici mai no siga oblidat
El 7 de juny de 1640 el sometent de Sant Celoni de Blanes i grups de pagesos de la Catalunya interior inicien la revolta en Sant Andreu del Palomar sota la bandera del Sant Crist de la seva parròquia , entrant a Barcelona i nomenant virrei a Enric III d'Empúries i iniciant converses amb els francesos buscant protecció militar en el desigual conflicte que enfrontava a les tropes populars catalanes amb l'exèrcit de la poderosa Monarquia Hispànica amb la que habien dcidit no reconeixer-se degut a les impsicions i humiliacions cap a les tradicionals institucions i costums catalanes.
En el mes de setembre les tropes de Felip IV ocupen Tortosa iniciant des d'aquesta plaça l'avanç cap a Barcelona trobant fortes resistències en els llocs del Perelló, Coll de Balaguer i L'Hospitalet de l'Infant.
Durant aquest avanç felipista es produeix precisament l'oblidada i heroica gesta de la defensa de Cambrils transcorreguda entre els dies 13 i 16 de desembre. A l'interior de les seves muralles els patriotes catalans dirigits pel baró de Rocafort, Antoni d’Armengol, el sergent major de la vila Carles Bertrolà, i el governador del Camp de Tarragona, Jacint Vilosa, van resistir durant set dies fent front sense armes ni peces d'artilleria a unes tropes numerica i militarment superiors. Durant el setge es va produir una càrrega de voluntaris catalans des de la porta principal que va ser repel·lida mitjançant l'artilleria realista en la qual van caure tres-cents catalans.
Finalment, els catalans assetjats van pactar la seva rendició i van sortir desarmats de la ciutat tal com s'havia convingut però els pactes i la paraula donada no van ser respectats pels vencedors i la represàlia va ser terrible. Al voltant de sis-centes persones entre voluntaris i veïns de Cambrils, desarmades i rendides, van ser assassinades a les portes de la ciutat per les tropes de la Corona malgrat haver promès respectar la vida dels vençuts. A més, els tres caps militars de la plaça, batlle i jurats van ser jutjats aquest mateix dia i condemnats a morir per garrot vil. Al matí següent la ciutat va clarejar amb tot el perímetre de la muralla envoltat per centenars de persones amb càrrecs públics i renom a la ciutat penjats, aquest mateix dia la ciutat va ser saquejada per les tropes felipistes i la muralla enderrocada.
A partir d'aquest moment, les autoritats catalanes, conscients que no era fiable establir pactes, acords o concòrdies amb la Corona van iniciar converses amb França i retirant la seva pertinença a la Monarquia Hispànica en considerar contravingudes i violades les lleis jurades pels reis. Aquesta situació no va canviar fins que en 1644 quan Felipe IV va accedir a tornar a jurar i respectar les constitucions catalanes. No obstant això, aquest conflicte va tenir un trist i costós final per al poble català, al ser-li amputada una important part del seu territori i lliurada a França segons el Tractat de Pirineus, tractat que a més va ser violat i incomplit així mateix per la Corona francesa que va prohibir parlar català en tot el territori.
El nostre record quan es complen 372 anys de la gesta dels herois i patriotes catalans de Cambrils. Que el seu sacrifici mai no siga oblidat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada