Una de les tradicions nadalenques més arrelades a la nostra identitat és el Tió de Nadal celebrat antigament en tots els territoris de parla catalana dins de les celebracions de Nadal o Yule, i que avui perviu sobretot al Principat i en alguns indrets del País Valencià:
El "tió" no era en principi una altra cosa que el tronc que cremava en la llar, enmarcat en una antiga tradició europea encara celebrada avui dia en molts racons i països d'Europa.
Originàriament un tronc que cremava en la xemeneia de la casa i regalava calor, llum i, simbòlicament, tot el necessari per a la celebració (els dolços). Avui dia aquest sentit és molt més materialista. El seu nom prové de del llatí titio. Antigament els pagans catalans, en fer cagar el Tió, el cremàven per a celebrar i simbolitzar la resurrecció del déu Sol en el solstici d’hivern. Moltes altres tradicions, totes d'orígen pagà, celebren el nadal al voltant d'un tronc, com pot ser el famós abet sota el qual podem trobar els regals del Pare Noel, es evident que ambdues tradicions tenen els seus punts en comú. La llum del foc que cremava el tronc antigament ha sigut substituida actualment per les llumenetes eléctriques de colors.
L'Arbre de Nadal, el tronc, o més nostre, el Tió, és una tradició que forma part de l'ancestral culte a la natura i per analogia als arbres, éssers sagrats que servien de temple als antics pobles indoeuropeus: l'alzina, el roure i el pi són els eixos principals de les tradicions paganes trobaven inspiració i elements bàsics per als seus rituals i uncions.
Un tronc que, en cremar, donava béns tan preciosos com la calor i la llum, i que de forma simbòlica oferia presents als de la casa: llaminadures, neules, torrons. Encara podem trobar, als pobles, cases en les quals el "tió" és un gran tronc que es posa a cremar en el foc de terra uns dies abans de Nadal.
A partir d'aquesta forma més primitiva el "tió" evoluciona: El "tió" és un tronc màgic que un dia proper a la vespra de Nadal, el 24 de desembre, arriba a casa cridant a la porta. Qui estigui a casa li obre i cal cuidar-li, tapar-li amb una manta perquè no passada freda i donar-li de menjar fins al dia 24 a la nit, moment en què es "caga el Tió". Posteriorment, com a les ciutats la gent ho tenia més difícil per adquirir un tronc, i perquè de tot es pot fer negoci, es van començar a vendre "Tions". Tots els que es venen són mes o menys iguals: solen portar una barretina, tenen una cara somrient i molt sovint també dues potes davanteres. Originàriament, cap era igual perquè simplement era un tronc gran al que un adult li pintava una cara com volia.
Tradicionalment es posa el Tió en la cuina o en el menjador prop del foc, si es té. Per menjar se li dóna pa sec, garrofes, mondes de taronja o de mandarines, o altres fruites. Actualment, hi ha qui li dóna altres coses més riques com a xocolata. També cal donar-li aigua per beure. Gràcies a les cures, el "Tió" podrà "cagar" els regals.
En els seus orígens, la nit de Nadal, després del sopar i abans d’anar a la “Missa del Gall” (com marcava la tradició) la família es col•locava al voltant del Tió i aquest era copejat per un bastó, mentre es cantava una cançó popular. Aquesta en particular es pot escoltar tant a Barcelona com en alguns pobles al voltant de la Serra Mariola, en les comarques centrals valencianes:
"Caga tió,
un bon cagalló,
si no tens avellanes
ni tens torró
tira't un pet
i que sone ben fort."
Baix de la manteta el Tió anava “cagant” xicotets regals, normalment dolços, neules, torró, etc, els quals deixarien bén contents als xiquets per a totes les festes.
Gànguil us desitja un Bon Nadal Català.
Originàriament un tronc que cremava en la xemeneia de la casa i regalava calor, llum i, simbòlicament, tot el necessari per a la celebració (els dolços). Avui dia aquest sentit és molt més materialista. El seu nom prové de del llatí titio. Antigament els pagans catalans, en fer cagar el Tió, el cremàven per a celebrar i simbolitzar la resurrecció del déu Sol en el solstici d’hivern. Moltes altres tradicions, totes d'orígen pagà, celebren el nadal al voltant d'un tronc, com pot ser el famós abet sota el qual podem trobar els regals del Pare Noel, es evident que ambdues tradicions tenen els seus punts en comú. La llum del foc que cremava el tronc antigament ha sigut substituida actualment per les llumenetes eléctriques de colors.
L'Arbre de Nadal, el tronc, o més nostre, el Tió, és una tradició que forma part de l'ancestral culte a la natura i per analogia als arbres, éssers sagrats que servien de temple als antics pobles indoeuropeus: l'alzina, el roure i el pi són els eixos principals de les tradicions paganes trobaven inspiració i elements bàsics per als seus rituals i uncions.
Un tronc que, en cremar, donava béns tan preciosos com la calor i la llum, i que de forma simbòlica oferia presents als de la casa: llaminadures, neules, torrons. Encara podem trobar, als pobles, cases en les quals el "tió" és un gran tronc que es posa a cremar en el foc de terra uns dies abans de Nadal.
A partir d'aquesta forma més primitiva el "tió" evoluciona: El "tió" és un tronc màgic que un dia proper a la vespra de Nadal, el 24 de desembre, arriba a casa cridant a la porta. Qui estigui a casa li obre i cal cuidar-li, tapar-li amb una manta perquè no passada freda i donar-li de menjar fins al dia 24 a la nit, moment en què es "caga el Tió". Posteriorment, com a les ciutats la gent ho tenia més difícil per adquirir un tronc, i perquè de tot es pot fer negoci, es van començar a vendre "Tions". Tots els que es venen són mes o menys iguals: solen portar una barretina, tenen una cara somrient i molt sovint també dues potes davanteres. Originàriament, cap era igual perquè simplement era un tronc gran al que un adult li pintava una cara com volia.
Tradicionalment es posa el Tió en la cuina o en el menjador prop del foc, si es té. Per menjar se li dóna pa sec, garrofes, mondes de taronja o de mandarines, o altres fruites. Actualment, hi ha qui li dóna altres coses més riques com a xocolata. També cal donar-li aigua per beure. Gràcies a les cures, el "Tió" podrà "cagar" els regals.
En els seus orígens, la nit de Nadal, després del sopar i abans d’anar a la “Missa del Gall” (com marcava la tradició) la família es col•locava al voltant del Tió i aquest era copejat per un bastó, mentre es cantava una cançó popular. Aquesta en particular es pot escoltar tant a Barcelona com en alguns pobles al voltant de la Serra Mariola, en les comarques centrals valencianes:
"Caga tió,
un bon cagalló,
si no tens avellanes
ni tens torró
tira't un pet
i que sone ben fort."
Baix de la manteta el Tió anava “cagant” xicotets regals, normalment dolços, neules, torró, etc, els quals deixarien bén contents als xiquets per a totes les festes.
Gànguil us desitja un Bon Nadal Català.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada