L’ocàs de l’Estat-Nació
És un fet. Carl Schmitt ho constatava fa ja molts decennis:
«L'època de l'estatisme està acabant ara, no val la pena discutir-ho». L'era
dels «Estats-Nació» a Europa va concloure fa ja temps, a pesar que els seus
espectres, morts que encara no s'han adonat que hi són, facin l'efecte de
continuar la seva existència. I aquesta mort és constatable en tot àmbit de la
seva actuació al que dirigim la nostra atenció, a pesar que encara és
relativament alt el nombre dels seus ciutadans que creuen sincerament els seus
arsenals institucionals, legislatius, militars o administratius podrien
constituir un últim bastió enfront de l'assalt de la Globalització. Vana
esperança.
Estructures nascudes amb la mort de la idea Imperial i la crisi de la legitimitat sagrada, els Estats-Nació porten en els seus propis fonaments ideològics els gèrmens de la seva inevitable implosió. Inviables com a entitats polítiques sobiranes en l'actual era de tensió geopolítica planetària, aquests Estats han sofert en el seu interior una fragmentació en subsistemes polítics, financers, econòmics, ideològics etc., que han nascut fèrriament vinculats a organitzacions i poders supranacionals, fragmentació que ha anul·lat qualsevol possibilitat de formulació orgànica del seu espai polític propi, la qual cosa els ha deixat reduïts a meres macroestructures administratives, l'únic objecte de les quals consisteix a gestionar pressupostos, i que han perdut tota capacitat de decisió en termes veritablement polítics. En definitiva, les condicions geopolítiques, ideològiques i econòmiques mundials de prevalença absoluta de les estructures transnacionals[1] han imposat que els Estats-Nació europeus hagin quedat limitats a ens administratius del tipus, per donar uns exemples, de les Comunitats Autònomes de l'Estat espanyol o els Länder alemanys, demarcacions merament administratives sorgides dels Estats i que en ells troben la seva legitimació.
Estructures nascudes amb la mort de la idea Imperial i la crisi de la legitimitat sagrada, els Estats-Nació porten en els seus propis fonaments ideològics els gèrmens de la seva inevitable implosió. Inviables com a entitats polítiques sobiranes en l'actual era de tensió geopolítica planetària, aquests Estats han sofert en el seu interior una fragmentació en subsistemes polítics, financers, econòmics, ideològics etc., que han nascut fèrriament vinculats a organitzacions i poders supranacionals, fragmentació que ha anul·lat qualsevol possibilitat de formulació orgànica del seu espai polític propi, la qual cosa els ha deixat reduïts a meres macroestructures administratives, l'únic objecte de les quals consisteix a gestionar pressupostos, i que han perdut tota capacitat de decisió en termes veritablement polítics. En definitiva, les condicions geopolítiques, ideològiques i econòmiques mundials de prevalença absoluta de les estructures transnacionals[1] han imposat que els Estats-Nació europeus hagin quedat limitats a ens administratius del tipus, per donar uns exemples, de les Comunitats Autònomes de l'Estat espanyol o els Länder alemanys, demarcacions merament administratives sorgides dels Estats i que en ells troben la seva legitimació.
D'altra banda, fa ja moltes generacions, que aquests Estats van perdre la seva capacitat com a mites movilitzadors dels seus respectius pobles, sent en l'actualitat fortament contestats per amplis sectors dels seus ciutadans que no es reconeixen en ells per motius d'índole ètnica o social i, la qual cosa és fins i tot pitjor, són vists amb absoluta indiferència per bona part de la resta dels seus habitants.
Igualment, en l'àmbit de la política exterior, després de la desaparició subsegüent per fi de la Segona Guerra Mundial del «plurivers» polític i esvaït el duopoli de la segona meitat del segle XX, el paisatge polític global somiat pels estrategues nord-americans sembla fer-se realitat: un món unit per a un amo únic. La alteritat ha estat laminada i sobre les seves despulles s'aixeca una unitat totalitària global. No obstant això, com escriu Luis María Bandieri: «La fallida de l'Estat Nació centralitzat i d'arrel europea, no ha de ser el camí per a l'hegemonia d'un amo del món. Si recorrem una vegada més a la sociologia dels conceptes jurídics schmitiana, observarem que en la pretensió totalitària dels poders hegemònics, en la seva monodoxia, hi ha un subsòl monoteista, on el micos corresponen a un déu que ha superat a tots els altres i no a l'Un on no existeix absolutament cap nombre. En la idea de l'equilibri, en canvi, subjeu un concepte politeista, que així com reconeix que en aquest món poden donar-se múltiples epifanies de Déu, reconeix també la diversitat, polifonia i policentrisme polític d'aquest mateix món»2. En efecte, l'analogia metafísica que empra Bandieri permet descobrir també el caràcter utòpic de la pretensió globalitzadora. Escrivia Schmitt: «La unitat política pressuposa la possibilitat real de l'enemic i, per tant, una altra unitat política coexistent. Per aquest motiu mentre hi hagi un Estat, hi haurà a la terra diversos Estats i mai podrà donar-se un Estat mundial que abasti a la humanitat sencera, El món polític és un Pluriversum no un Universum»3. I en efecte, com l'experiència diària ens mostra, la construcció d'aquest somni monoteista xoca constantment amb la naturalesa de la realitat. La Geopolítica és tossuda. Així, la desaparició tant de l'Estat-Nació com del duopoli ha de donar pas necessàriament a una situació d'equilibri de grans espais en el context dels quals només un horitzó de sobirania, i per tant d'unitat, política pot garantir als pobles europeus, al poble europeu, la seva supervivència i la conquesta d'un destí.
Davant la dissolució definitiva de les cotilles estatals de temps periclitats s'obre davant els europeus un temps de reformulació de la seva realitat política. Pel ja citat Luis María Bandieri: «El trànsit de l'Estat Nació centralitzat a l'equilibri de grans espais requereix un nou tipus de distribució funcional i articulació territorial del poder: la federació cap a dins, la confederació cap a fora. En el procés de federació interior cobra força el pensament organicista que un dels seus més grans expositors moderns Othmar Spann, filiava en el romanticisme alemany. En el procés confederatiu caldrà recordar els orígens històrics en la Lotaringia i el Sacre Imperi Romano Germànic (...) A aquests grans espais confederals articulats orgànicament en comunes, províncies, regions i nacions els convé la definició realista del sobirà que dóna Schmitt, més que aquella vella definició bodiniana, amb els atributs de l'absolut, que és Estat nació centralitzat manté cada vegada més d'una manera merament nominal i formulari. Serà aquesta reformulació de la sobirania o l'hegemonia d'un poder mundial»4. En aquest sentit Alain de Benoist i Guillaume Faye sostenen: «El més fonamental en el moment present és aplicar-se a redefinir una ideologia de la sobirania. El fonament d'aquesta ideologia és clar: més enllà de la designació de l'amic i de l'enemic, més enllà de l'establiment del consens interior i de la seguretat exterior, per damunt fins i tot d'aquests objectius cal perseguir l'esdevenir-ser del poble, és a dir, en altres termes, posar la nació en moviment, formular-li i assegurar-li una unitat de destí»5. I hem de ser conscients que avui només un poble i només una nació estan en condicions de protagonitzar aquest procés: el Poble i la Nació Europeus.
La identitat ètnica: un fet natural
No obstant això, l'ètnia és una realitat infinitament més complexa, caracteritzada per una pervivència al llarg de segles d'un grup humà específic que ha modelat uns trets culturals propis. Es tracta de grups humans que han mostrat una dura capacitat de resistència a la despersonalització fins i tot en condicions molt desfavorables, les fronteres ètniques de les quals (lingüístiques, soci-culturals, de autopercepció) presenten amb el córrer dels segles una persistència tenaç (basti pensar en les Catalunyes de la Marca de Ponent o la francesa). Com escriu Pierre Krebs: «...les cultures constitueixen el testimoniatge vivent de les possibilitats contradictòries, però també enriquidores que vénen delineades en els diferents patrimonis hereditaris. Representen la gran lliçó del vivent que els analfabets de l'igualitarisme sens dubte són incapaços d'entendre. Les cultures són l'expressió secular d'una morfologia psicològica i espiritual determinada, el reflex original de l'estructura espiritual, religiosa, i estètica d'una ètnia o d'un poble»(7).
El procés de Globalització ha provocat en totes les societats del planeta, però especialment en l'europea, un procés de massificació, atomització, desarrelament i aïllament dels individus que té el seu reflex en el sistema polític vigent a Occident. Conseqüències necessàries en una societat fundada sobre unes idees profundament alienes a les lleis de la biologia. Escriu el etóleg Irenäus Eibl-Eibesfeldt: «Així, la desorientació, que condueix a l'aïllament dins de la massa i a la manifestació desconsiderada, és atribuïble entre altres coses a la falta d'integració en comunitats solidàries. Trobem a faltar el suport que aquestes ens ofereixen (…) és important deixar créixer des de la base el sentiment de pertinença, que apuntala el d'identitat, a través de la família, el petit grup, la tribu i la nació, perquè és el ethos familiar –recalquem-ho una vegada més– el que ens vincula emocionalment». Eibl-Eibesfeldt havia ofert prèviament una definició de nació: «Nació cultural: freqüentment amb el mateix significat també de nació, poble, ètnia, cultura. Comunitat sociocultural històricament constituïda, caracteritzada entre uns altres coses per una llengua comuna i una consciència de vinculació»(8).
L'ètnia, com subratlla aquesta vegada amb encert Gurutz Jáuregui, és concepte dinàmic: es troba sotmesa a un procés de etnolisis, és a dir, de fusió transformació i desaparició de certs caràcters i l'aparició d'altres nous. No obstant això, Jáuregui s'equivoca en sostenir a continuació que cada vegada té menys sentit el nacionalisme ètnic sustentat en la idea de l'existència d'un grup ètnic amb caràcters immutables, i sobrevalorar, en funció dels seus pressupostos ideològics igualitaris com ja vam dir més amunt, els factors socials i culturals: És precisament el ventall de possibilitats predissenyat en el seu patrimoni hereditari el que determina els límits de les transformacions, les possibilitats d'assimilació d'altres grups i la reelaboració i actualització del corpus social i cultural nascut d'aquest patrimoni: «Cada grup posseeix la seva pròpia estructura biològica i es diferencia de la resta en funció d'ella. Per tant, gens és més important per al desenvolupament i per a l'ésser de cada poble determinar què grups immigrants està en condicions d'integrar en les seves esferes territorial i de reproducció biològica»(9). Així, durant el llarg procés de etnogénesis dels nombrosos pobles del nostre continent l'assimilació de grups d'un mateix origen europeu ha estat una constant, basti recordar a Espanya els casos dels bretons a Galícia, els grups transpirinencs, que solien rebre el nom genèric de francs, en tots els regnes hispànics, o en l'àmbit castellà els gallecs a les terres de la Alpujarra, la gran quantitat de mallorquins que van repoblar les terres d'Almeria o els genovesos de les costes mediterrànies castellanes i els bavaresos de les repoblacions borbòniques de la vall del Guadalquivir, tots ells integrats al poble i la cultura castellanes que els van acollir com a semblants, o en l'àmbit català la nombrosa presència d'aragonesos i navarresos, perfectament integrats en cultures, valencianes o baleàriques, de profundes arrels catalanes. I podria parlar-se dels francesos d'origen hugonote a Prússia i els normans una mica per tots costats… Integracions que contrasten amb la impossibilitat d'assimilació de grups ètnics d'origen no europeu que han viscut a Europa durant segles o fins i tot mil·lennis i que estan en la ment de tots. Al nostre segle, el contrast brutal en el nivell d'integració en les comunitats que els acullen entre els moviments migratoris intraeuropeus i els protagonitzats per grups extraeuropeus abunda en aquesta idea.
Origen i trifuncionalitat. Arrelament i futur
A Europa, les ètnies cristal·litzades després de l'era de les Völkerwanderungen s'estructuren verticalment i expandeixen horitzontalment seguint patrons paral·lels.
Horitzontalment, les estructures «gentilicies», «clàniques», en les quals la relació de sang juga un paper essencial, pròpies dels pobles germànics i eslaus revivifiquen les institucions anàlogues d’arrelament indoeuropea per tota Europa que havien subsistit sota les estructures socials romanes i que afloren aquí i allà amb la decadència de l'Imperi. El definitiu assentament germànic, el ressorgir del substrat ètnic cèltic i la pervivència del ethnos romà creen les bases perquè durant els segles de l'Alta Edat Mitjana cristal·litzin pobles, unitats ètniques, en les quals es conjuguen aquests elements i que assumeixen uns trets culturals distintius específics. L'expansió demogràfica i territorial d'aquests grups i la preservació dels seus estrets vincles sanguinis (nostres «famílies extenses» medievals, per exemple) creen àmbits d'acte-reconeixement ètnic que han perdurat fins avui amb tot el seu vigor. Al mateix temps, verticalment, la reelaboració de l'esquema trifuncional indoeuropeu per la civilització romà-celtica-eslava-germànica del Medioevo organitza a poc a poc i de forma natural el paisatge polític, social i econòmic dels territoris de la Ecumene europea. Valors i principis comuns que enfonsen les seves arrels en la Prehistòria floreixen en imatges molt diverses des del Mar del Nord a les riberes septentrionals del Mediterrani i des de l'Atlàntic irlandès i islandès fins a la Rússia varega. Societats orgàniques, basades en la diferència i en la cerca de l'equilibri social, s'enfronten o es cohesionen entre si, conscients permanentment de la seva pròpia identitat, actuant en cadascun dels tres estrats socials, idealment definits com oratores, bellatores i laboratores.
Durant el procés de maduració de la societat indoeuropea en l'Europa central i nòrdica a partir del cinquè mil·lenni abans de nostra era «Els pobles europeus, en un pas més enllà, van a ser els únics que van transformar aquesta necessitat vital (comandament, defensa i alimentació-generació) en una concepció del món: és el model de les tres funcions, sobirana, guerrera i productiva, tal com va ser analitzat per Georges Dumézil i Emile Benveniste (...) va ser el geni dels pobles europeus el que va aconseguir dur a terme “la transposició des de la pràctica instintiva de les tres funcions cap a una reflexió sobre les tres funcions” Una reflexió que va vertebrar la vida social de tots els nostres pobles des de data molt remota, que va presidir el seu desenvolupament històric i que només va començar a remetre amb el sorgiment de l'Estat modern, però sent sobretot la ideologia iluminista del XVIII, economicista i reduccionista, la que li va assestar el cop de gràcia»(10).
En aquest paisatge de reconstrucció trifuncional medieval va prenent cos el
projecte d'un Imperi continental, regit per una reialesa sagrada, però la
victòria de les armes güelfes i amb ella la de de uns principis fills d'un
monoteisme sempre aliè a l'essència d'Europa, donarà pas a la destrucció
d'aquest món. És ben coneguda l'evolució ideològica a Europa dels últims segles
de la Reforma al Liberalisme, per la
qual l'individualisme pren carta de naturalesa en el pensament i en la praxi
política europees. La idea del contracte social i del benestar individual com a
fi del polític presagia la mort d'aquest. L'evolució ideològica ha seguit una
lògica inexorable fins a l'atomització de les societats europees.
No pot oblidar-se que tots els Estats-Nació europeus neixen de la voluntat i potència expansiva d'antics regnes que responien en origen molt bé al concepte de nacions culturals o ètniques, orgànicament constituïdes en els seus eixos soci-polítics verticals i horitzontals, del que hem parlat més amunt. En efecte, Gran Bretanya, Espanya, Alemanya, França, Itàlia o la Noruega anterior a la segregació sueca tenen el seu origen en l'expansió política afortunada, gairebé sempre per mitjans militars, d'Anglaterra, Castella, Prússia… En el cas francès, el que ha aconseguit un major èxit en els processos de cohesió i homogeneització, la seva construcció nacional es va veure acompanyada per un veritable etnocidi de les comunitats perifèriques de l'hexàgon, especialment, i això no és generalment conegut ni reconegut, durant els dos segles posteriors a la Revolució(11). De fet, el triomf de l'individualisme polític es va veure afavorit per la laminació de tota realitat qualitativa en el si de les estructures nacionals naixents. Aquest «vici de naixement», per cridar-ho d'alguna manera, ha suposat un element de fre per als projectes dels Estats-Nació així formats. Del major o menor grau de cohesió d'aquests projectes estatals sempre ha depès el seu èxit i aquest grau de cohesió ha estat sempre en funció tant dels vincles ètnics (lingüístics, culturals, religiosos, etc.: per exemple, prussians, bavaresos i saxons parlaven un mateixa llengua mentre que castellans i catalans no) entre les nacions integrants de l'Estat, com del grau de permanència en el temps dels trets diferenciadors, així com també de les relacions que s'han establert entre la nació hegemònica i la conquistada (és notòria la diferència en la manera d'integració estatal dels territoris bascs o Navarra, a pesar que en aquesta última es va verificar un procés de conquesta militar, en la Corona castellana amb el Decrets de Nova Planta de València i Catalunya o en els casos britànics d'Escòcia i Irlanda).
Però el veritablement important és que, nascudes molt abans, les nacions culturals o ètniques sobreviuen, fermes, homogènies, dinàmiques, després del fracàs, la paràlisi o l'esgotament dels projectes històrics representats pels Estats-nació, com la matèria insoluble de la qual ha d'estar necessàriament constituïda la forma de l'esdevenir històric d'Europa.
D'altra banda, és innegable que els Estats-nació europeus han afavorit el desenvolupament entre els seus ciutadans d'un sentiment de pertinença i d'identitat, molt dens entre els membres dels pobles que van capitalitzar la formació dels Estats-Nació (castellans, anglesos…), però que també posseeix molt pes entre els integrants de la resta de comunitats ètniques pertanyents a un mateix Estat-Nació. En realitat, estem davant els mateixos processos de etnolisi i etnogénesi que esmentàvem amb anterioritat però que per raons històriques, geogràfiques, polítiques, psicològiques i fins i tot tecnològiques, en una paraula, geopolítiques, no han pogut consumar-se. Aquesta realitat ha provocat les situacions de dicotomia que han coadjuvat a la implosió dels Estats-Nació de la qual parlàvem al principi de l'article. No obstant això, i malgrat la impossibilitat que Espanya o França constitueixin ara com ara ens polítics sobirans, sí que és cert que el sentiment nacional espanyol o francès o britànic haurà de jugar un paper important, essencial, en el procés de redefinició del marc polític europeu(12). De quina manera es verificarà això és alguna cosa que cada poble, cada nació, haurà de resoldre per si mateix. No existeixen receptes sinó l'existència o inexistència d'una clara voluntat de ser que ha d'estar basada en un profund i viu coneixement de si mateix.
Els europeus ens trobem així davant una cruïlla a la que només resten dos camins: acceptar els designis del poder un i dissoldre'ns en una societat multicultural, desarrelada, renunciar al que som i a la possibilitat de decidir el nostre destí o la tornada a l'arrelament, a la concepció orgànica, trifuncional, europea i la recuperació de la sobirania.
A Europa, les ètnies cristal·litzades després de l'era de les Völkerwanderungen s'estructuren verticalment i expandeixen horitzontalment seguint patrons paral·lels.
Horitzontalment, les estructures «gentilicies», «clàniques», en les quals la relació de sang juga un paper essencial, pròpies dels pobles germànics i eslaus revivifiquen les institucions anàlogues d’arrelament indoeuropea per tota Europa que havien subsistit sota les estructures socials romanes i que afloren aquí i allà amb la decadència de l'Imperi. El definitiu assentament germànic, el ressorgir del substrat ètnic cèltic i la pervivència del ethnos romà creen les bases perquè durant els segles de l'Alta Edat Mitjana cristal·litzin pobles, unitats ètniques, en les quals es conjuguen aquests elements i que assumeixen uns trets culturals distintius específics. L'expansió demogràfica i territorial d'aquests grups i la preservació dels seus estrets vincles sanguinis (nostres «famílies extenses» medievals, per exemple) creen àmbits d'acte-reconeixement ètnic que han perdurat fins avui amb tot el seu vigor. Al mateix temps, verticalment, la reelaboració de l'esquema trifuncional indoeuropeu per la civilització romà-celtica-eslava-germànica del Medioevo organitza a poc a poc i de forma natural el paisatge polític, social i econòmic dels territoris de la Ecumene europea. Valors i principis comuns que enfonsen les seves arrels en la Prehistòria floreixen en imatges molt diverses des del Mar del Nord a les riberes septentrionals del Mediterrani i des de l'Atlàntic irlandès i islandès fins a la Rússia varega. Societats orgàniques, basades en la diferència i en la cerca de l'equilibri social, s'enfronten o es cohesionen entre si, conscients permanentment de la seva pròpia identitat, actuant en cadascun dels tres estrats socials, idealment definits com oratores, bellatores i laboratores.
Durant el procés de maduració de la societat indoeuropea en l'Europa central i nòrdica a partir del cinquè mil·lenni abans de nostra era «Els pobles europeus, en un pas més enllà, van a ser els únics que van transformar aquesta necessitat vital (comandament, defensa i alimentació-generació) en una concepció del món: és el model de les tres funcions, sobirana, guerrera i productiva, tal com va ser analitzat per Georges Dumézil i Emile Benveniste (...) va ser el geni dels pobles europeus el que va aconseguir dur a terme “la transposició des de la pràctica instintiva de les tres funcions cap a una reflexió sobre les tres funcions” Una reflexió que va vertebrar la vida social de tots els nostres pobles des de data molt remota, que va presidir el seu desenvolupament històric i que només va començar a remetre amb el sorgiment de l'Estat modern, però sent sobretot la ideologia iluminista del XVIII, economicista i reduccionista, la que li va assestar el cop de gràcia»(10).
No pot oblidar-se que tots els Estats-Nació europeus neixen de la voluntat i potència expansiva d'antics regnes que responien en origen molt bé al concepte de nacions culturals o ètniques, orgànicament constituïdes en els seus eixos soci-polítics verticals i horitzontals, del que hem parlat més amunt. En efecte, Gran Bretanya, Espanya, Alemanya, França, Itàlia o la Noruega anterior a la segregació sueca tenen el seu origen en l'expansió política afortunada, gairebé sempre per mitjans militars, d'Anglaterra, Castella, Prússia… En el cas francès, el que ha aconseguit un major èxit en els processos de cohesió i homogeneització, la seva construcció nacional es va veure acompanyada per un veritable etnocidi de les comunitats perifèriques de l'hexàgon, especialment, i això no és generalment conegut ni reconegut, durant els dos segles posteriors a la Revolució(11). De fet, el triomf de l'individualisme polític es va veure afavorit per la laminació de tota realitat qualitativa en el si de les estructures nacionals naixents. Aquest «vici de naixement», per cridar-ho d'alguna manera, ha suposat un element de fre per als projectes dels Estats-Nació així formats. Del major o menor grau de cohesió d'aquests projectes estatals sempre ha depès el seu èxit i aquest grau de cohesió ha estat sempre en funció tant dels vincles ètnics (lingüístics, culturals, religiosos, etc.: per exemple, prussians, bavaresos i saxons parlaven un mateixa llengua mentre que castellans i catalans no) entre les nacions integrants de l'Estat, com del grau de permanència en el temps dels trets diferenciadors, així com també de les relacions que s'han establert entre la nació hegemònica i la conquistada (és notòria la diferència en la manera d'integració estatal dels territoris bascs o Navarra, a pesar que en aquesta última es va verificar un procés de conquesta militar, en la Corona castellana amb el Decrets de Nova Planta de València i Catalunya o en els casos britànics d'Escòcia i Irlanda).
Però el veritablement important és que, nascudes molt abans, les nacions culturals o ètniques sobreviuen, fermes, homogènies, dinàmiques, després del fracàs, la paràlisi o l'esgotament dels projectes històrics representats pels Estats-nació, com la matèria insoluble de la qual ha d'estar necessàriament constituïda la forma de l'esdevenir històric d'Europa.
D'altra banda, és innegable que els Estats-nació europeus han afavorit el desenvolupament entre els seus ciutadans d'un sentiment de pertinença i d'identitat, molt dens entre els membres dels pobles que van capitalitzar la formació dels Estats-Nació (castellans, anglesos…), però que també posseeix molt pes entre els integrants de la resta de comunitats ètniques pertanyents a un mateix Estat-Nació. En realitat, estem davant els mateixos processos de etnolisi i etnogénesi que esmentàvem amb anterioritat però que per raons històriques, geogràfiques, polítiques, psicològiques i fins i tot tecnològiques, en una paraula, geopolítiques, no han pogut consumar-se. Aquesta realitat ha provocat les situacions de dicotomia que han coadjuvat a la implosió dels Estats-Nació de la qual parlàvem al principi de l'article. No obstant això, i malgrat la impossibilitat que Espanya o França constitueixin ara com ara ens polítics sobirans, sí que és cert que el sentiment nacional espanyol o francès o britànic haurà de jugar un paper important, essencial, en el procés de redefinició del marc polític europeu(12). De quina manera es verificarà això és alguna cosa que cada poble, cada nació, haurà de resoldre per si mateix. No existeixen receptes sinó l'existència o inexistència d'una clara voluntat de ser que ha d'estar basada en un profund i viu coneixement de si mateix.
Els europeus ens trobem així davant una cruïlla a la que només resten dos camins: acceptar els designis del poder un i dissoldre'ns en una societat multicultural, desarrelada, renunciar al que som i a la possibilitat de decidir el nostre destí o la tornada a l'arrelament, a la concepció orgànica, trifuncional, europea i la recuperació de la sobirania.
Però què tenim que entendre per
arrelament? Guillaume Faye ho explica amb una claredat encegadora: «Adhesió a
la seva terra, a la seva herència, a la seva identitat com a motors del
dinamisme històric. L'arrelament s'oposa al cosmopolitisme, als mestissatges
culturals i al caos ètnic de la civilització actual. L'arrelament, per a un
europeu, no suposa mai immobilisme o deixadesa. Vincula l'herència dels
ancestres i la creació. L'arrelament no ha d'entendre's de manera museográfica.
L'arrelament en la preservació de les arrels, en la consciència que l'arbre ha
de seguir creixent. Les arrels estan vives: produeixen i permeten el creixement
de l'arbre. L'arrelament es duu a terme abans de res en la fidelitat a uns
valors i a una sang. El tipus més perillós d'arrelament –o de pseudoarrelament–
es manifesta en els mitjans regionalistes i autonomistes d'esquerra, a
Occitània, al País Basc i a Bretanya, per exemple, que reivindiquen alhora una
excepció lingüística i cultural, però que es lliuren al model multirracial.
Segons la lletania estupefaent tantes vegades sentida: “els nostres immigrants
són també bretons, bascos o occitans”. La contradicció és total: s'oposa en nom
de les “tradicions” al jacobinisme reductor però s'admet sobre el seu sòl als
estranys a les seves tradicions imposats pel propi universalisme jacobí.
L'arrelament, si es limita a la cultura només és folklore inútil. Deu
imperativament incloure una dimensió ètnica. L'arrelament estrictament cultural
és necessari, però insuficient. Per als europeus de l'avenir, l'arrelament no
ha de reduir-se a l'adhesió i a la defensa de les pàtries carnals regionals
sinó a dur a terme una revolució interior: la presa de consciència d'una comunitat
històrica de destí, Europa»(13).
I així és. El nostre únic futur possible passa necessàriament, emprant els termes que Guillaume Faye ha utilitzat en un altre lloc, per una Confederació Europea, sobirana, poderosa, amb un poder central fort però limitat als àmbits fonamentals de decisió segons el principi de subsidiaritat (política exterior, defensa i principis econòmics i ecològics generals) que adopti el principi econòmic de l'autarquia de grans espais, amb una força militar independent i dissuasòria en l'àmbit planetari que estigui en condicions de fer front al món islàmic i a l'esfera de poder americana, però profundament descentralitzada en la qual cada poble integrant sigui lliure d'organitzar-se en matèria judicial, institucional, d'autonomia fiscal, en els àmbits educatius, lingüístics culturals…etc. Pobles que hauran de plegar-se a la gran política del conjunt i acceptar la superioritat del poder central que, al seu torn garanteix la identitat de cadascuns d'ells, incloent que tota nació, pugui desvincular-se en tot moment de la Confederació Imperial. La noció d'Imperi implica les de projecte col·lectiu i perennitat en les Història. L'únic marc possible de reagrupació de tots els europeus en la seva diversitat i la seva unitat. L'únic projecte que ens pot permetre la conquesta del nostre destí.
Olegario de las Heras
[1] Corporacions financeres o productives, organitzacions militars, estructures de adocenament polític com l'ONU o la UE o organitzacions de la naturalesa de la Comissió Trilateral o el Club Bilderberg, per citar només el fart conegut.
2 Luis María Bandieri, en la «Introducció» a la Teologia Política de Carl Schmitt, Buenos Aires 1985, p. 27.
3 Carl Schmitt, Concepte de la Política, Buenos Aires 1984, p. 89.
4 Luis María Bandieri, op. cit pàg. 27-9.
5 Alain de Benoist i Guillaume Faye, «Per un Estat sobirà» en Hespérides vol. I nº 4/ 5 p. 100.
6 Vegeu, per exemple, Gurutz Jáuregui, Els nacionalismes minoritaris i la Unió Europea, Barcelona 1997: «A la vista d'aquestes dades constitueix una quimera el pretendre establir una teoria general del nacionalisme». Les dades als quals s'al·ludeix no són sinó la múltiple varietat d'expressions que presenten els diferents nacionalismes europeus en funció de contextos polítics, ideològics i històrics diferents. No obstant això, ni una paraula sobre els fonaments biològics i psicològics del ethnos que estan a la base de tota realitat nacional.
7 Pierre Krebs, La lluita per l'essencial, València 2005, pàg. 100.
8 Irenäus Eibl-Eibesfeldt, La societat de la desconfiança, Barcelona 1996, pàg. 83 i 85.
9 Ilse Schwidetzky, Grundzüge der Völkerbiologie, Stuttgart 1950. p. 68. (citat per P. Krebs en op. cit. p. 105).
10 Col·lectiu Capitoli, «Les tres funcions del polític» en Hespérides vol. I, nº 4 / 5 1994, pàg.192-3.
11 És la segona meitat del segle XIX la que és testimoni de la desaparició gairebé absoluta de la llengua occitana que encara era emprada per la burgesia del Midi a principis d'aquesta mateixa centúria.
12 D'altra banda, la necessitat psicològica de l'arrelament, de marcs més abarcables com dèiem a dalt, i la consciència de la diferència present entre les diferents parts d'un Estat-Nació són les raons que expliquen l'aparició i el «èxit» de nacionalismes com el pagà-llombart entre àmplies capes de la població norditálica, amb independència de les raons últimes que moguin a les minories polític-econòmiques que els han gestat i dirigit.
13 Guillaume Faye, Porquoi nous combatons, extractat de les pàg.113-4.
I així és. El nostre únic futur possible passa necessàriament, emprant els termes que Guillaume Faye ha utilitzat en un altre lloc, per una Confederació Europea, sobirana, poderosa, amb un poder central fort però limitat als àmbits fonamentals de decisió segons el principi de subsidiaritat (política exterior, defensa i principis econòmics i ecològics generals) que adopti el principi econòmic de l'autarquia de grans espais, amb una força militar independent i dissuasòria en l'àmbit planetari que estigui en condicions de fer front al món islàmic i a l'esfera de poder americana, però profundament descentralitzada en la qual cada poble integrant sigui lliure d'organitzar-se en matèria judicial, institucional, d'autonomia fiscal, en els àmbits educatius, lingüístics culturals…etc. Pobles que hauran de plegar-se a la gran política del conjunt i acceptar la superioritat del poder central que, al seu torn garanteix la identitat de cadascuns d'ells, incloent que tota nació, pugui desvincular-se en tot moment de la Confederació Imperial. La noció d'Imperi implica les de projecte col·lectiu i perennitat en les Història. L'únic marc possible de reagrupació de tots els europeus en la seva diversitat i la seva unitat. L'únic projecte que ens pot permetre la conquesta del nostre destí.
Olegario de las Heras
[1] Corporacions financeres o productives, organitzacions militars, estructures de adocenament polític com l'ONU o la UE o organitzacions de la naturalesa de la Comissió Trilateral o el Club Bilderberg, per citar només el fart conegut.
2 Luis María Bandieri, en la «Introducció» a la Teologia Política de Carl Schmitt, Buenos Aires 1985, p. 27.
3 Carl Schmitt, Concepte de la Política, Buenos Aires 1984, p. 89.
4 Luis María Bandieri, op. cit pàg. 27-9.
5 Alain de Benoist i Guillaume Faye, «Per un Estat sobirà» en Hespérides vol. I nº 4/ 5 p. 100.
6 Vegeu, per exemple, Gurutz Jáuregui, Els nacionalismes minoritaris i la Unió Europea, Barcelona 1997: «A la vista d'aquestes dades constitueix una quimera el pretendre establir una teoria general del nacionalisme». Les dades als quals s'al·ludeix no són sinó la múltiple varietat d'expressions que presenten els diferents nacionalismes europeus en funció de contextos polítics, ideològics i històrics diferents. No obstant això, ni una paraula sobre els fonaments biològics i psicològics del ethnos que estan a la base de tota realitat nacional.
7 Pierre Krebs, La lluita per l'essencial, València 2005, pàg. 100.
8 Irenäus Eibl-Eibesfeldt, La societat de la desconfiança, Barcelona 1996, pàg. 83 i 85.
9 Ilse Schwidetzky, Grundzüge der Völkerbiologie, Stuttgart 1950. p. 68. (citat per P. Krebs en op. cit. p. 105).
10 Col·lectiu Capitoli, «Les tres funcions del polític» en Hespérides vol. I, nº 4 / 5 1994, pàg.192-3.
11 És la segona meitat del segle XIX la que és testimoni de la desaparició gairebé absoluta de la llengua occitana que encara era emprada per la burgesia del Midi a principis d'aquesta mateixa centúria.
12 D'altra banda, la necessitat psicològica de l'arrelament, de marcs més abarcables com dèiem a dalt, i la consciència de la diferència present entre les diferents parts d'un Estat-Nació són les raons que expliquen l'aparició i el «èxit» de nacionalismes com el pagà-llombart entre àmplies capes de la població norditálica, amb independència de les raons últimes que moguin a les minories polític-econòmiques que els han gestat i dirigit.
13 Guillaume Faye, Porquoi nous combatons, extractat de les pàg.113-4.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada