dilluns, 16 d’abril de 2012

LA CULTURA TRADICIONAL VISTA DES DE LA CATALUNYA NORD



La cultura popular pot ser percebuda com un mitjà per superar la divisó del poble i assegurar la unitat necessària per a l’afirmació nacional.
El sentiment de pertinença a la pàtria, la terra dels pares, no es pot reduir a l’acció política, un component a més avui amb una imatge negativa i corrompuda que lliga la Nació, malgrat ella, a una colla de paràsits que amb les seves accions allunyen el poble de la mateixa nació. La cultura popular té l’avantatge de representar el poble en tots els seus components i de lligar-lo a la pàtria sense intermediaris. La cultura popular és, doncs, unitària i es mou per interès nacional.
El cas de la Catalunya Nord és particular. Poca gent parla la llengua. Certes entitats la defensen, però únicament les escoles d’immersió com la Bressola o l’escola bilingüe Arrels ajuden que s’arreli a la societat de manera més o menys popular. La ideologia d’extrema esquerra vehiculada a algun d’aquests ambients no és el principal motiu del fracàs. El principal motiu és el món volgut per les èlits al poder: per a ells cal un poble incult, sense consciència de la seva identitat. Tot és fet per encarar el poble cap a la ganduleria intel.lectual –televisió, món virtual de tot gènere, americantizació de la societat, jornada llarga i tensions socials. Tanmateix, després de 350 anys d’annexió, el sentiment identitari continua viu, però curiosament la reivindicació cap a horitzons com el catalanisme polític continua sent minoritària. Aquí és on cal treballar si volem continuar vivint en català. La cultura popular juga en aquest context un paper primordial, lluny de tot intel.lectualisme de saló, és la nostra memòria col.lectiva, un estil de vida, una manera de fer la festa i recordar el que som. La cultura popular arrelada és un llibre d’història a la porta de casa, primer estímul de l’inconscient col.lectiu.
Festes tracionals a la Catalunya del Nord
Les festes de la Catalunya del Nord són nombroses: goigs dels ous, processó de Sang o altres pelegrinatges, focs de Sant Joan, festa major, etc. El seu folklore, tan ric com variat, ens porta ara a la tria d’una de les festes més antigues, la festa de l’ós. Les festes tradicionals, sovint d’arrel religiosa, a vegades paganes, agràries o històriques, tenen l’avantatge de ser cícliques. L’acció s’inscriu en el temps a data fixa, demana una preparació i per tant una immersió abans que ens traslladi al món de la tradició. Allò que ho permet és un vincle intergeneracional i una catalanització constant dels esperits, el sentiment de pertinença a la comunitat vilatana, comarcal o nacional, és permanent.
Entre aquestes festes podem citar la més antiga, que segurament poua els seus orígens en els ritus de fecunditat pagans, la lluita per la vida –renaixement primaverenc- contra la mort hivernal. La festa de l’ós és present a Ceret, Prats de Molló i Sant Llorenç de Cerdans. Generalment té lloc entre gener i febrer, a l’acostar-se la festa del Carnaval: “La festa del Carnaval s’inscriu en el cicle de l’antiga festa pagana d’Imbolc, antic nom celta, precristià. Calia celebrar la derrota de l’hivern de cara a la primavera, amb una diversió una mica desenfrenada, sent la forma antiga simular la caça d’un ós que havia de representar la mort de l’hivern. Els pobletans anavent vestits amb pells d’animals i amb gualgraptes de palla” (1).
En el Vallespir la imatge de l’hivern és personificada en l’ós. Avui és una festa d’actualitat i té molt éxit. El desenvolupament de la festa pot semblar, per als visitants, una mica brutal. Els homes dels pobles, els caçadors, marxen a despertar aquest famós ós, que es troba adormit a la seva gruta. Generalment és encarnat per un o diversos participants, de físic robust, vestits, com en temps antics, d’una pell d’animal, amb la cara i les mans cobertes de sutja, detall important en el moment dels atacs. Una vegada despertat el nostre fals plantígrad, es llança sobre tothom sense distinció.
La festa és generalment acompanyada per músiques tradicionals, amb una cançó que torna sovint, evidentment la de l’ós. Música, crits, caça als carrers, soroll de bastons que xoquen, petards i altres instruments dedicats al caos sonor posen el poble en un ambient d’aixecament! La llegenda és explicada en català a diferents punts del poble, conservant així el ritual tota la seva autenticitat. En el combat, evidentment, guanyen els poblatans. L’ós és esquilat amb una destral a la plaça major i com per màgia torna a ser un home, la primavera, la vida, en definitiva, ha vençut la negror de l’hivern.
Per concloure
Després del fet de caçar l’hivern, la festa de l’ós, segons Robert Bosch, evoca una segona hipótesis complementària: “Simbolitza la primavera, el renaixement de la naturalesa i dels éssers. De més, l’ós permet els pobletans travar el problema de la consanguinitat que amenaça la conservació de l’ètnia. Amb les dimensions simbòliques de l’ós n’hi ha prou pel manteniment de les comunitats vitalanes vallespirenques que no necesiten altres persones per substistir!” (2).
Llorenç Perrié Albanell
______
(1) Festes paganes de les quatre estacions, Edicions del Bosc, 2008.
(2) Cultura popular i resistència cultural regional, M. Pagès, 2010.

 http://catalunya.terreetpeuple.eu/

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada